47è. Aplec de La Bisbal d'Empordà

És evident que amb l’excusa d’assistir als aplecs sardanistes de les comarques gironines, si aquests s’escauen pròpiament a la localitat costera, no s’ha buscar excusa, però com ara el cas de La Bisbal d’Empordà –capital del Baix Empordà-, els que venim de terra endins, busquem una excusa per anar al litoral i flairar per una estona els aires mariners i bells paisatges que la cerquen, Calella de Palafrugell, Llafranc, El Far de Sant Sebastià, Sa Riera, Platja de Pals, Palamós, etc. I aquest any hi hem passat una estona al migdia al passeig marítim de Palamós, dinar-hi i a primera hora de la tarda fer els vint quilòmetres que ens separaven del tradicional aplec de La Bisbal.
Ja van per el 47è. mantenint i millorant el nivell dintre el que es pot, que ja és molt, així com el de L’Escala vaig queixar-me de l’ inoportunitat d’un persistent garbí, aquest de La Bisbal la xafogor s’hi va afegir, i encara sort de fer-ho a l’ombra dels monumentals plataners del passeig Marimon Asprer, a vora d’un ressec riu Daró, amb tot i això els sardanistes que van ballar amb el repertori que van oferir la quatre cobles, no es van pas arronsar i van disfrutar de les sardanes quasi des de les primeres tirades, i els oients de tant en tant fent anar el canell amb el ventall per pal•liar la calor, i cap al final entrant al capvespre va canviar un xic la temperatura coincidint amb la sardana de germanor, malgrat haver marxat un part de personal, i acte seguit acabar l’Aplec amb la Santa Espina d’Enric Morera celebra’t amb un corejat i fort ¡ Visca Catalunya ! al final de l’última nota.
Va ser aleshores que entre els assistents, vaig poder saludar a la senyora Pietat Rulduà, vídua d’en Conrad Saló, mestre, compositor i director durant una etapa brillant de La Principal de la Bisbal, feia un parell d’anys que no coincidíem, l’última vegada anava acompanyada de la seva cunyada Na Mª. Montserrat Boix, vídua d’ Emili Saló, compositor que en diverses sardanes que a ell li semblaven agosarades, les signava com de “Pau Marons”, per poc s'havia retirat del recinte i no hi vaig coincidir, però valgui des de aquí per mostrar-li el meu afecte, i de nou agrair el llegat musical que varen deixar-nos els germans Saló.