La majestuositat de l'univers

Fa tot just unes setmanes, el MUSEU AMERICÀ D'HISTÒRIA NATURAL* va penjar a la xarxa aquest espectacular vídeo, una reconstrucció informàtica que mostra un "viatge" des de la superfície de la Terra fins als límits de l'univers conegut.
I he de dir que es dels millors, si no el millor, de tots els que he vist sobre el tema. Des de la seva publicació, gairebé dos milions de persones l'han vist ja a la web del museu, però a Espanya aquest excepcional treball segueix sent pràcticament desconegut.
El que fa que aquest vídeo sigui únic i diferent a la majoria dels que s'han fet fins ara és que tot el que hi apareix està basat en dades reals. És a dir, que no es tracta d'un vídeo "artístic" realitzat segons simples criteris estètics, sinó d'una autèntica reconstrucció, peça a peça, de tot el que sabem sobre l'univers en què vivim.
Tot, des de les trajectòries dels satèl•lits que orbiten la Terra, a la posició de totes les estrelles, galàxies o llunyaníssims quàsars, està basat exactament en les dades que tenim sobre cada un d'aquests objectes. O per ser més precisos, en les dades del Sloan Digital Sky Survey, que componen la que potser és la visió més completa de l'univers de què disposem fins al moment.
Malgrat tot, i a causa de la posició geogràfica en què es troba el telescopi de dos metres i mig de l'Apache Point Observatory, a Nou Mèxic, que és el que utilitza el Sloan Digital Sky Survey, hi ha zones "fosques", és dir, àrees de l'univers que el telescopi, físicament, no pot observar. Per això, en el vídeo, la distribució de les galàxies observades té la forma de dos cons units per la punta (el punt d'unió és la Terra), i la resta apareix en negre.
En total, el treball comprèn gairebé un milió de galàxies i més de 120.000 quàsars. El viatge, que comença a l'Himàlaia, acaba en el límit mateix del que podem observar amb els instruments més potents de què disposem, els ecos del Big Bang, a 13.700 milions d'anys llum de distància, i serveix perquè tots ens donem compte, d'una forma directa i visual, del insignificantment petit que és el nostre món, fins i tot la nostra galàxia, si es compara amb tot el que hi ha "allà fora" ... * VEURE VIDEO
(millor pantalla completa)

Ball de L'Hereu Riera

Segons explica la llegenda, l'Hereu Riera, fill d'una de les famílies rurals més riques de l'Empordà, situada a la població de Llançà (Alt Empordà), anà a les festes de Sant Maurici de Caldes de Malavella. Mentre dansava amb dues donzelles que l'havien acompanyat des de Llançà, va rebre la notícia que la seva promesa, na Cecília, patia una greu malaltia. Ell abandonà la festa i marxà de nou cap a Llançà per visitar-la. Arribat a la seva cambra resà davant la imatge del Sant Crist que allà hi havia. Diu la llegenda que Déu l'escoltà i guarí la noia. L'Hereu Riera, emocionat i agraït, despenjà la imatge del Sant Crist i féu, damunt la creu, una gran dansa d'alegria.
La llegenda recopilada al Principat afirma que Déu guarí la promesa de l'Hereu Riera, però no succeeix de la mateixa manera en les versions que es canten al País Valencià i a les Illes Balears, on la promesa, na Cecília, acaba morint.

Els aspirants ballaven damunt i a l' entorn d' un vas de vi, obligadament negre, dels més alts que trobaven, per damunt del qual entravessaven dos bastons en forma de creu ben rústics i nuosos que fessin de ben mal sostenir-se, el fadrí havia de ballar per damunt dels quatre angles de la creu amb gran lleugeresa i enginy per tal de no fer caure els bastons, per llur primparada estabilitat, podien ben tombar-se, també per efecte del vent aixecat en ballar. Si el ball sortia bé, en acabar el fadrí es bevia el vi i restava com l'heroi de la festa. Si l' esgarrava sortia a repetir-lo un altre minyó que restava l' amo de la bulla si treia el ball. Font:Wikipedia

José Antonio Labordeta

A pesar de que ja feia temps que és sabia de la malaltia, no va deixar de sorprendre’ns la noticia de la seva mort. Quan va fer el programa de TVE “Un país en la mochila” va calar en el sentiment dels espectadors i el va fer molt popular, més que no pas les seves altres activitats que de segur se’n sentia més realitzat. Després el seu pas per la política, va ser una travessa pel desert que al final el va vèncer, i va trobar la pau recollint-se al entorn familiar, havent provat de posar el seu sentit honest, a un lloc on imperen altres sentiments e interessos més dubtosos. L’homenatge d’ acomiadament que va rebre. avala l’ honestedat del seu treball .

Bellpuig mil·lenari

Amb motiu d’assistir al 22è. aplec de Bellpuig, vaig tenir ocasió de conèixer de més a prop aquesta localitat, que no el dia que celebren el motocròs al seu circuit. Gaudeix de llocs plens d’història de molts segles que han sabut conservar per gaudir-ne els qui vivim el segle XXI. Una arquitectura medieval que pocs llocs gaudeixen i que sols les desavinences hostils partidistes del passat, van malmetre el castell que encara se’n conserva una part, en canvi el mausoleu d’en Ramon Folch de Cardona-Anglesola, ara a l’església de Sant Nicolau (s.XVI) lluu esplèndid, així com el convent de Sant Bartomeu on te unes característiques molt pròpies que hi han detalls que el fan únic a Catalunya, tot en una part propera de territori on el Císter anys ha, va ser molt influent la seva filosofia.
L’aplec de tarda va ser bastant participatiu, tenint en comte que era la Festa Major i al pavelló l’orquestra Montgrins hi feia el concert pertinent del dia, la sorpresa va ser que per l’aplec estava anunciada, però sols va interpretar unes sardanes per cloure la sessió matinal, però com que l’enunciat crec que no es va fer en mala intenció, vam gaudir de les altres dues cobles La Principal de Llobregat i la Bellpuig cobla, i vam retrobar-nos amb coneguts a més de conèixer d’altres assistents als aplecs de Ponent.

In memóriam

llegir noticia al diari AVUI+